Marcelo Cofone

Marcelo Cofone Una visión reflexiva sobre nuestro entorno.

En la sala del Fornde teatre pa' tothom. c/ de la lluna, 5 bajos 08005 Barcelona. Lu-Vi de 11:00h a 14:00h y de 17:00h a 21:00h Hasta el 31 de octubre.

Patchworld. Alexandra Granados

actual

Amb motiu de l’ acte d’ inauguració a l’ escola oficial d’ idiomes del vallés oriental. La wandergalerie que te un conveni amb l’ EOI Vallés oriental , us convida a l’ inauguració de l’ instl·lació de l’ artista d’ Olot, Alexandra Granados: "Patchworld"

Interaccionem avui i aquí amb aquesta obra creada ad-hoc, fruit del work-in-progress, treball sobre la marxa d’una artista que escolta els seus materials, que copsa l’estat d’ànim de l’espai a on donar a llum l’obra d’art. Ja sigui en aparadors, en sales, en galeries d’art, al carrer, sobre murs, o vestint arbres o papereres, les intervencions efímeres de l’Alexandra Granados semblen donar vida, personalitzar espais i objectes estandaritzats, massa cotidians. Ja sigui treballant sobre espais exteriors o interiors, o ambdós alhora, l’espai tractat adopta noves formes i provoca sensacions que superen la seva funció original. La present instal.lació ha estat creada “in situ “. Fruit d’un coneixement i fins i tot amor per objectes que semblaven haver caigut en l’oblit, apareixen uns èssers-artilugis, a mig camí de l’escultura i el quadre, tots en harmonia, com membres d’una estranya familia. Tot el contingut, aquestes simpàtiques peces com petits frankensteins, enmarcat en el nou objectualisme, juganer art conceptual, sorgeix de la fusió de teles, papers , cartrons, fils de llana, llums, fil ferro,… Lluny de superficies dures, sols i parets unilaterals, una xarxa de fils constitueix un nou uter. En aquest embolcall cohabitaran aquells estranys objectes reviscuts junt amb els visitants i els estudiants. Les intervencions de Alexandra són com quadres tridimensionals, on el públic hi entra participant en la seva obra sense adonar-se’n. Com un joc de nines russes, sota les parets de l’edifici s’obre un altre continent, accessible, tendre i tènue. Seguint un itinerari lliure, racons cofois d’haver renascut, rejovenits i acollidors, es deixaran percebre, ser viscuts segons l’estat d’ànim de cadascun de nosaltres. L’obra que presenta el dia 2 d’ octubre a l’ escola oficial d’ idiomas del vallés oriental, és una instal.lació interior, en l’edifici. L'artista parteix de la troballa de material tèxtil provinent d'una antiga fàbrica d'Olot, desde fils, capdells, mostres i teixits crearà un espai únic i màgic que ens conduïrà a un món interior i personal. Segons ella les persones tenim el nostre propi entremat de pensaments i petites coses que ens ocupen la ment, coses que ens succeeixen i que només som capaços de veure cada un de nosaltres. L'alexandra defineix aquesta obra com un autoretrat. Vol que sigui una casa oberta a tothom, on el seu interior juga amb formes, objectes i linees representant la diversitat de les persones i del món.

del 2 d’octubre al 22 de desembre 2009 horari: de dilluns a divendres, d’11 a 14.00 h i de 17 a 20.30 h EOI Vallès oriental c/Venenzuela, 86 080402 Granollers Inauguració 2 d’octubre a les 17:00h dins el programa de l’ acte inaugural del curs 2009-10 Inuguració a càrrec de l’ alcalde de Granollers Sr. Mayoral 17:00h. Obra de teatre Amina busca feina 18:00h. Exposició "Patchworld"

contacto

si quieres contactarnos envia un e-mail a sonia@in-public.eu.

exposiciones realizadas

L'exposició "Mirades sobre Palestina" es va repetir i millorar al centre cultural Casa Orlandai i va servisitada perescoles del barri de Sarrià.

" Mirades sobre Palestina" Barcelona,gener, 2009 Laila Serra, Gemma Serrahima,Samira Badran , Manuel Atuan juntament amb la direcció artística de Imma Plà

Us convidem a observar diferents mirades sobre Palestina, que van des del periodisme a l’art, però que totes elles troben a Palestina la seva raó de ser. La idea de crear aquesta exposició sorgeix com a fruit d’un viatge realitzat per quatre noies a l’estiu 2008 a Jenin (Cisjordània). A la tornada la Gemma i la Laila van sentir la necessitat de dir, explicar, fer sentir i empatitzar per una causa que resta oblidada (si més no, “acceptada” i “normalitzada”) pel món on vivim. Malauradament Palestina és ara un tema protagonista a tots els mitjans de comunicació, a causa de la desorbitada ofensiva que està duent a terme l’exèrcit israelià a Gaza. Israel segueix amb el seu pla de neteja ètnica per deixar Palestina lliure de palestins. Aquesta exposició ens permet apropar-nos i entendre la situació d’aquesta terra assetjada, que tot i sovint sentir-la com a una terra llunyana, és just a l’altre banda del Mediterrani. Ara més que mai, el nostre deure, és fer-nos conscients de la tràgica situació de Palestina, de saber com viuen els palestins sota l’ocupació militar d’Israel. Ara més que mai hem de conèixer el veritable sofriment del dia a dia dels Palestins i ajudar-los a retornar la llibertat. Laila, Gemma, Manuel i Samira.

Helle Thomassen "Mi casa es tu casa"

Barcelona, noviembre,2008 Tu casa es mi casa...pero ¿tu casa es mi casa, de verdad? ¿sentimos lo que decimos cuando pronunciamos esta frase? ¿ si se presenta alguien con 10 maletas, el gato y un loro, tu casa sigue siendo mi casa??? La exposición de Helle Thomassen, ilustradora y pintora danesa afincada en el Poble Sec de Barcelona, es una reflexión sobre esta famosa frase pero también sobre los delicados límites de la intimidad de cada uno. Una reflexión que tiene una gallina como protagonista — personaje recurrente en toda la obra de Helle — que con un sentido del humor tierno y directo nos cuenta cómo reaccionamos cuando sentimos invadida nuestra intimidad.

Marta Llimona

Raquel Marín

"Cuando pienso en ti "

Barcelona, octubre 2008

SILUETAS TENUES CON ALAS DE PAPEL Una sala de huecos acogedores. Casi se intuyen el papel, la madera, las sensaciones y los sonidos suaves. Oigo la respiración de sus capas, frágiles y tiernas. Se mueven sus tejidos con ligeros crujidos como de alas, entre las capas y los perfiles del marco, de la ventana. Aparecen frágiles siluetas de madera, parece que tiemblan. Navegan, tapándose tímidas e interesantes de la lluvia, o tal vez protegen su barco de palabras del agua del cielo, más que del río que las lleva mientras se bambolean, lentamente, sin enseñar sus ojos. Sucede la madera como papel constante, sin tintes ni lejías, como de toda la vida, salpicada por ilusiones de color dulce, como la nata, como la nieve en polvo, fresca. Madera que en otros tiempos parecía papel madera, mensajera de regalos y envoltorio de recuerdos. Papel para leer, papel que cubre la lectura, soporte de pincel. Otros papeles finos, transparentes, pero crocantis, mueven sus alas mientras piensan. En otra ventana se insinúan cartas que parecen cuidadosamente guardadas en el bolsillo de un corazón frágil que parece soñar o meditar sobre recuerdos. Cada vez que palpita su bolsillo suena con una respiración de abrecartas. Es necesario entrar en la ventana del collage, y asomarse al corazón de su interior, para ver su espalda de cartón. Y también aparece salpicado o entrevisto el rojo ligeramente apagado, entre las comisuras y los bolsillos del decorado en miniatura tierna de figuras entrelazadas. Al final encuentro un personaje que me lanza un congelado pálpito de emoción en forma de llama, de un rojo emocionado que no había visto nunca en una imagen recortada. No obstante, vuelvo a las alas de mariposa del comienzo de la sala, un segundo antes de comenzar el vuelo... Mientras salgo me quedo con la textura tierna de las siluetas que parecen haber concertado una cita en recodos de libros, páginas y secretos escondidos, respirando con un sonido suave y crocanti. Raquel Marín nos presenta en Pa Thotom Forn de Teatre, del 2 al 31 de Octubre, una muestra de collages llenos de sensibilidad y emoción, cercanos a las sugerencias de la poesía, del dibujo y de la ternura de la materia artística, portadores de ensoñaciones sutiles y de una honda amabilidad. Repletos de aleteos de papel y de susurros. Publicado por Tomás Caballero Roldán

Más crítica: ver critica en el País.

Olivier Anicet

" Du côté de chez Toi?"

Barcelona. Julio y Septiembre 2008

Parpadeo de colores

El universo del artista parisino de origen afrocaribeño Olivier Anicet se nutre de la cultura hip-hop, y se envuelve y desenvuelve en el escenario de la vida urbana. Sus instantáneas de la vida cotidiana coquetean con los signos contemporáneos, y sugieren encuentros mágicos con toda una nube de personajes, entre los cuales se incluyen la propia palabra, el texto, algunos divertidos animales de apariencia mitológica y diversos símbolos de la ciudad, como las notas musicales. Según el artista, en su trabajo se pone precisamente en juego esa parte importante de nuestras vidas diarias que se disputa en la ciudad, y la posibilidad de lanzar cabos a otras culturas y a otros seres que habitan en ella. El reto es superar el lado oculto de la intimidad urbana. Así que, sobrepasando el diseño y la ilustración convencionales, las obras de Olivier Anicet adquieren una importante densidad y consistencia gracias a los materiales y a los soportes que utiliza en su trabajo: el óleo y la técnica mixta, el dibujo a lápiz y al pastel, por ejemplo, se unen en diferentes tipos de soporte: papel, tela y a veces un juego de collage en el que se suman diversos tipos de tejidos. El resultado es un espeso y expandido mundo de imágenes en sintonía con el complejo mundo urbano que nos rodea: de hecho, sus escenarios de vivos colores nos plantean una tensión dinámica entre la amalgama y la expansión, como si su trabajo consistiera en un constante abrir y cerrar de ojos que cambiara nuestra posición y nuestra relación con todo. Olivier Anicet es un artista en movimiento. Su evidente interés por la realidad discute con los problemas cotidianos, culturales e incluso políticos de su entorno. Su trabajo se plantea conscientemente como un puente entre la cultura urbana, la popular y la historia del arte moderno, como un espacio que recrea las perspectivas imaginarias de unos personajes que viven la riqueza del mestizaje cultural. En sus últimos trabajos, por ejemplo, predominan los paisajes llenos de edificios haussmannianos en los que la transparencia de los volúmenes nos ofrece una visión de la vida íntima y doméstica de su interior, y gracias a los cuales quedan sueltos sus amables personajes por encima de tejados, colgados en ventanas o entrelazados con las capas del decorado de su obra, ofreciendo un guiño a nosotros, los observadores. Asimismo, en las obras en que plantea interiores, se da un juego de espejos pop en el que queda reflejada la conexión con lo social tanto como la mirada a la intimidad. Dicen quienes le conocen que el mestizaje es fuente de inspiración de su arte, pero también que su lápiz es rápido, fresco y espontáneo. A mí me ha parecido como un abrir y cerrar de ojos, como un parpadeo de colores, casi táctil. Tomás Caballero Roldán Sabine Wild i Matthias Hagemann "Urban Fragments". Barcelona. Junio 2008 En una doble exposición , Sabine Wild y Matthias Hagemann, presentan fotografías de construcciones urbanas verticales, fragmentadas y manipuladas por los artistas, cada uno con su forma de trabajar: digital y analógica. Sabine Wild, concentra esta exposición en la visión de la metrópolis de Nueva York. La fotógrafa capta en sus instantáneas arquitectónicas, el ritmo, la velocidad y el movimiento. Su capacidad de abstracción transforma de una forma muy peculiar las escenas, produciendo la sensación de haber sido pinceladas con pintura . Las fotos retratan las calles sin personas, como espacios transparentes y luminosos de líneas verticales desenfocadas, de colores cálidos y fríos a la vez , convirtiendo el espacio real en una asociación abstracta., Sabine Wild libera los edificios de la monumentalidad y los presenta como esqueletos porosos, matrices rudimentarias que reflejan la perdida de la perennidad en la arquitectura. Matthias Hagemann, se dedica a la 'fotografía lenta'. Aparte de sus trabajos clásicos realizados con la cámara oscura utiliza, como en esta exposición, la técnica de la intra-cámara-colage, que ha bautizado con el nombre de “analogstitch” [literalmente: 'costura analógica']. Mediante el uso de cámaras sencillas de los entre años 30 y 60, consigue una vista fragmentada y a la vez global de los monumentos, ciudades y escenas de la vida urbana. Para la exposición:“urban fragments” , el artista ha experimentado con elementos verticales captados en diferentes capitales europeas como Berlín, Paris y Barcelona. Sus quiebros y roturas transforman las torres en una materia muy frágil, el ritmo de la perforación visible en el material fotográfico, mantiene estos mundos tambaleados en equilibrio.

Eva Puig "Somnis d' un viatge"

Barcelona. Maig 2008

el viatge, les grafies damunt del mapa, símbols que a la fi funcionen com fetitxes, repeticions i moviment, els meandres, les costes, les profunditats del mar, l´ immensitat, els mapes inventats, el mapa impossible, el pirata, el que fa perdre, el que comunica, i el que orienta, els fars, salvadors.

Eva Piug

Alexandra Granados

"Free entance for free art"

Barcelona. Febrero-Marzo 2008

Oriol Móra "Teles llaurades"

Barcelona. Gener 2008

Taller de pintura art per a la vida

Art versus esclerosi múltiple

Barcelona. Diciembre 2007

...” la cultura ha dejado de ser simplemente una invitación al hedonismo, el placer o el cultivo intelectual, y cada vez es contemplada más como un agente de cohesión social decisivo en la integración de los inmigrantes, la lucha contra la delincuencia, la pobreza y la marginalidad, el desarrollo de una identidad colectiva, la rehabilitación de los presos o la recuperación de la autoestima por las personas discapacitadas”... Rafael Ramos, La Vanguardia ART versus Esclerosi Múltiple - Quin es l’objectiu principal de les classes? L’ objectiu principal que hem plantejo es que al menys durant el temps que duren les classes puguin sortir fora de la seva problemàtica física i ocupar les seves ments en el quefer artístic, eliminant en aquest moment qualsevol preocupació del mon exterior. A mes, en moltes ocasions comprovo que també durant tota la setmana han estat pensant en l’ obra que tenen pendent, doncs només arribar al taller, hem comuniquen que han decidit realitzar alguns canvis. Això hem fa molt feliç. - Cóm funcionen las classes? Necessites ajuda d’altres persones per portar-les a terme? A cada persona se li proporciona tot el que necessita per a pintar: el seu faristol, un suport de fusta, la paleta amb acrílics, aigua i pinzells. Evidentment, això no es obra d’ una sola persona. Hi ha altres voluntaris que col·laboren per tal de que tot estigui en condicions al començar la classe i en tot moment estan pendents de tots i de cada ú. Al acabar, també ajuden a treure les bates, netejar les mans, pinzells i recollir tot el material que s’ ha utilitzat. Sense ells, no seria possible realitzar aquesta feina. -Què aprens amb ells? Molt, moltíssim... M’ admira el desig de superació i les ganes amb les que s’ impliquen en el quefer artístic a pesar de les limitacions físiques que pateixen. -Què penses sobre l’ esclerosi múltiple? Roser: Es una “putada”, porto cinquanta anys i picu arrossegant-la Maribel : És un “jodimiento”. (era professora de física). Pedro: Es una mica fort el que penso...es una “PUTADA” (posa-ho amb majúscules). Es una malaltia como moltes similars que et divideixen la vida per la meitat i et fa replantejar-te tots els projectes que tenies per poder portar-los a terme de diferent manera. - Creus que pintar t’ aporta alguna cosa? Gemma: Si, hem distreu molt i fa que no hem preocupi de la malaltia , que “no me coma el coco, vaja”. Maribel: Si, clar, es molt agradable. Poques coses puc fer… Margarida (Magui): Si, hem dona libertat, pau i fer alguna cos que m’ atrau. Pedro: Si. M’ aporta...doncs...primer hem serveix de teràpia, perquè hem permet utilitzar l únic moviment que hem queda (que es el del cap) i m’ ajuda a poder mantenir-lo. També la part romàntica, pintant pots anar a tots aquets llocs que físicament no puc. També m’agrada, perquè sinó, no pintaria, primordialment ho faig per això. Algun fet especial o extraordinari entre els participants del taller? Sí, el cas de Pedro Carpena qui -patint de tetraplegia-, junt amb la seva muller estan vivint un moment ple d’ il·lusió, doncs acaben de ser pares. A més, l’ any passat va publicar el seu primer llibre de poesies i ara esta escrivint un altre llibre amb l’ objectiu d’ ajudar als que tenen problemes, ensenyant sempre la part positiva de les coses. Es un cas digne d’ admiració per la seva força mental i per el seu desig de superar els obstacles per aconseguir la felicitat. - Creus que l’ art teràpia es eficaç? Totalment. Es un medi molt valuós per el desenvolupament de l’ autoestima i la creativitat. A més els ajuda a veure tot el que poden fer a pesar de la malaltia, en contes de quedar-se encallats. - Amb quins objectius prepares les exposicions? Les exposicions son un medi per a mostrar el fruit del esforç realitzat per els pintors. Son també un estímul per a ells, doncs a l’ Associació no es pinta per "matar el temps", sinó que ho fan amb objectius concrets. - Quantes exposicions dels seus quadres s’ han fet? En els 10 anys d’ existència del taller, hems realitzat 20 exposicions, cosa que no esta gens malament. Tenim una cita anual -fixa i obligada- amb “American Prints”, un Supermercat d’ Art situat en el c/ Calvet, 63 d’ aquesta ciutat. També , exposem cada dos anys en el Departament d’ Acció Social y Ciutadania de la Generalitat de Catalunya, en el Palau de Mar. La Conselleria ens ha obert càlidament les seves portes, mostrant obres nostres ja en quatre oportunitats. Hem exposat en la Fundació Integralia -de DKV Seguros-, en el Pati Llimona- amb ocasió dels l Tallers Oberts organitzats per ell FAD-, i en alguns altres centres, tals com l ‘Ateneu Montserrat de Hostalrancs i -en aquesta ocasió- al "Forn de teatre Pa’ tothom" en el Raval organitzat per la Wandergalerie/ in-Public. - Què caracteritza sobre tot els quadres? Estil, colors, temes... Son tots molt diferents. Cada obra en sí mateixa es una expressió única i personal. Encara que de vegades fan alguna recreació de quadres d’ artistes famosos, cada pintor imprimeix el seu propi segell i la seva manera particular de veure -la i de fer-la. - Què creus que els ajuda mes, l’ abstracció o la figuració? Crec que lo que més els ajuda es l’ il·lusió i l’ entusiasme que posen en les seves obres. Entrevista de Silvia Sas Olesa -estudiant d’art- a Mercedes Casas Ocampo, professora del Taller d’ Art Teràpia : “Art per a la vida” i a els pintors de l’Associació Catalana de l’ Afectat d’ Esclerosi Múltiple.

Roser Capdevila ...del no res.

Barcelona. Octubre/Noviembre 2007

L’exposició «...de no res», de Roser Capdevila, presenta objectes fets amb cartons reciclats que la Roser, amb imaginació, espontaneïtat, simpatia i sentit del humor, ha convertit en objectes al llarg de la seva. Aquest esdeveniment té un doble interès, ja que, d’una banda, mostra una part de l’obra de l’artista encara desconeguda i, de l’altra, és un bon exemple de reciclatge. Els objectes —construïts i pintats per ella— són tan diversos com sorprenents, i van des d’una orquestra a escala real fins a carpetes, llibretes, mobles, un teatre, la maqueta de l’escola de les Tres Bessones i molt més. La mostra dóna a conèixer la capacitat creativa de la seva autora, el món imaginari en què viu i la seva sensibilitat a l’hora de fer objectes fantàstics a partir de no res tot utilitzant la creativitat i la imaginació: objectes per a la gent que estima, per als amics, per a festes o exposicions, jocs pels infants. A l’exposició, molt personal, hi ha records, regals personals, jocs dels néts i moltes altres etapes que mai han estat exposades. L’exposició «...de no res», organitzada per in-public, és fa al Forn de teatre Pa’tothom, situat al cor de Barcelona, al popular barri del Raval. El fet d’acceptar d’exposar en un lloc tan petit com modest demostra la qualitat humana de la Roser Capdevila, que sap que la seva obra serà tan ben valorada com si s’exposés en un gran museu. És desig de l’artista que els nens del barri i els seus veïns siguin amfitrions d’una exposició que vindrà a gaudir tota la població de Barcelona. Atesa la configuració de la sala es faran visites guiades amb l’explicació —per part del Forn de teatre Pa’tothom— de contes i històries reals viscuts per la mateixa Roser. altres:

Matthias Hagemann - 2 Städte x 1 Loch. Barcelona. Septeimbre 2007 Pamela Martinez y Pablo Ramirez - Espejismos . Barcelona. Junio 2007 Daniel Anzola y Sergi Granados- Serda. Barcelona Mayo2007 Giovanna Mocci - Le Mele di Eva. Barcelona Febrero 2007.